Què esta passant???

Hi havia una persona (actor de teatre) que va treballar en una obra titulada: "estem tots folls". Doncs no li falta raó en aquest senyor...

Però, creieu que és normal que estigui passant aquesta GUERRA entre Israel i el Líban, i el consell de seguretat de la ONU sigui incapaç de prendre resolucions ràpides per a que acabin, d'una vegada per totes, de matar a persones... (segons la tele, civils).

Senyors i senyores del consell de seguretat de la ONU, us demano que, si us plau, penseu en les persones que viuen al Líban i a Israel. Cada matí els aixequen bombes, al migdia tenen bombes, al dinar tenen bombes, a la tarda tenen bombes, a la nit tenen bombes...

Com es pot viure amb aquella sirena constant ressonant a les teves oïdes? Com deuen d'estar de desfets física i psicològicament?

Com Israel, pot actuar d'aquesta manera indiscriminada, atacant persones, matant persones cada dia? Però per a que tenen cap aquestes persones? Persones per dir alguna cosa... jo crec que les persones tenen una cosa que es diu valors, sentiments, i evidentment no passa per matar a d'altres...

I EUA? els salvadors del món!!! el que fa el poder... què vol dir que volen aprovar una resolució que no inclogui la retirada immediata dels que estan matant? Però que s'han cregut? de veritat tenen el dret de condicionar una retirada immediata d'aquests assassins? Però per què els països europeus li atorguen aquest poder? però qui s'han cregut que són?

Avui deien a les notícies que tampoc hi haurà resolució aquesta setmana. En fi, que seguirem amb aquesta penosa història: els que maten, els que són matats, i els països del nord no sé quina estupidesa fent...

Ja ho deia aquest actor de teatre: ESTEM TOTS FOLLS!!!

De totes maneres jo tinc encara esperances en les persones...

una abraçada

manel

M'abstinc públicament, i què?

Estic enfadat!!!

No em puc sentir d'una altra manera, veient com s'han desenvolupat aquest últims dos anys entorn el projecte d'estatut de catalunya.

Què han fet els nostres partits polítics (els que he votat i els que no)? Tan sols, saben barallar-se entre ells...

Em sento defraudat...

Un cop que aconseguim arribar a un consens força ampli, amb un projecte d'estatut sortit del parlament que acontenta a la majoria de partits polítics, excepte el PP (però aquests ja se sap...).

Anem cap a Madrid, i uns fan i desfan tan sols per sortir a una foto i poder governar en altres moments el nostre país...

uns altres que primer diuen que vot nul polític, però que no, però... però què (perquè no ens aclarim).

Altres que prenen posicions més secundàries...

Et prometen que t'arribarà el text estatutari a casa (a la meva no ha arribat). I a la vostra?

Uns diuen que hi ha punts que s'han millorat, altres et diuen que no s'ha millorat en res, que només són retalls...

A qui t'has de creure? el que tinc clar, és que ni a uns ni als altres.

Tot plegat, pel que vaig veient, ha servit per despistar a la ciutadania de les coses importants.

Quants polítics han parlat del projecte estatutari com un pas endavant en polítiques socials avançades? amb una política d'immigració, de sanitat, de serveis socials, etc, forta per tal d'estar a l'alçada del que això suposa en la nostra societat d'avui.

En fi, que vaig estar pensant què votar, i no he arribat a cap conclusió. L'únic que tenia clar és que volia exercir un vot de càstig a totes les forces polítiques. Però quin era aquest?

L'abstenció, no era bona idea perquè ningú sabria que ho feia com a vot de càstig, conscient i crític. Tanmateix em serveixo del meu blog per tal de fer una abstenció crítica, conscient, castigadora. I vull denunciar des del meu blog a tots aquells polítics, que tan sols els importa el poder, el guanyar-lo o el no perdre'l i que van marejant a les persones del carrer amb les seves baralles estèrils...

Quants d'ells són mileuristes i van justos a finals de mes..?

Doncs, això és l'important... Vull que facin un estatut que ajudi a les persones del carrer, no a ells a guardar el poder...

I és per això que faig una abstenció crítica i conscient!!

una abraçada

manel

cometre el delicte de prendre's la vida seriosament

No és que tingui una debilitat especial pel pere casaldàliga, però és que el que diu fa reflexionar, fa posar-se en camí per tal de buscar respostes interiorment i treballar exteriorment...

Avui, mentre anava a barcelona a comprar algunes coses per la festa de sant jordi que celebrarem al barri del bon pastor, anava llegint per preparar la reunió dels joves de cristianisme i justícia (l’Islam, diàleg impossible?) i de cop i volta apareix aquesta frase, la del títol. I carai, no et deixa indiferent, oi que no?

El primer que m’ha vingut al cap, és si jo cometo aquest delicte... i crec que a vegades, no el cometo.

Posteriorment, pensava en circumstàncies, esdeveniments, reaccions, sentiments, accions, que fan cometre aquest delicte de prendre’s la vida seriosament. Sento que aquest delicte passa per alguns moments importants:

:: prendre consciència d’allò que és important, essencial; d’allò que simplement és accidental, superficial. En el quadernet d’avui parlava que en l’occident hem deixat d’exercitar la raó crítica. Doncs, recuperar la raó crítica, aquella que ens fa estar en moviment, no en la comoditat de l’aquí no passa res. Prendre consciència, de què es mou en el sí de certes decisions polítiques, de certes crides a la violència, de certs moviments socials... No podem anar per aquest món, pensant que tot ja esta bé (perquè no és així).

:: un segon moment seria, penso, que un cop feta aquesta anàlisi: posar-se en marxa, és a dir, denúnciar tot allò que és injust, tot allò que no promou la pau, tot allò que vulnera el dret de les persones, dels infants... Penso que aquesta denúncia no s’ha de fer de mode individual, sinó que hi ha moltes persones que estan lluitant per construir un món millor; per tant, aquest prendre’s la vida seriosament, i tant que es pot fer de forma individual, però perquè no participar col.lectivament.

:: i aquest, l’últim moment, seria la participació activa dins dels moviments que treballen per tal de canviar allò d’aquest món que no acaba de funcionar, que no s’acaba de reeixir per certs valors que tenen com a finalitat la dignitat de les persones.

És per tot això, que hem d’aprendre a COMETRE EL DELICTE DE PRENDRE’NS LA VIDA SERIOSAMENT

una forta abraçada

manel

a posar-se macos que arriba l'estiu

De fet, el títol no reflectiria la realitat, però em resultava graciós plantejar-ho així...

Doncs sí, el dimarts passat vaig començar a seguir un règim, per posar-me més maco si cal.

La veritat és que mai havia seguit una cosa així, és per això que vaig experimentant noves coses en aquestes circumstàncies.

Una d'elles és que mai havia pres sacarina. Doncs, ara tot ho haig de prendre amb sacarina, amb lo dolç que sóc jo... L'altre dia, vaig anar al bar on vaig sempre a dinar els dijous (el bar de la Eli al Bon Pastor) i clar, em vaig prendre una camamilla, però amb sacarina. Em va sonar la mar d'estrany l'haver de demanar sacarina a una beguda.

Oi que semblen tonteries, doncs realment ho són, però les noves experiències que estic tenint aquests dies.

No sé si aguantaré gaire amb el règim, malgrat en principi no es passi gana... Però en algun moment tinc sensació de gana i això no sé si ho podré resisitir. Una cosa és certa, si la bàscula no enganya, en dos dies he baixat una mica de pes. Si la tendència segueix així, aconseguiré treure'm aquests quilets de més, que se'm concentren a la panxa i fa una ràbia...

Bé, ja aniré explicant d'altres aventuretes del règim i ja us explicaré si ho aconsegueixo...

una forta abraçada i fins una altra

manel

La nova carta dels bisbes espanyols

 

 

Ahir em vaig assebentar que els bisbes espanyols (els de la conferència episcopal espanyola)havien aprovat un document el passat dia 30 de març.

Avui he pensat en llegir-lo, i quina ha estat la meva sorpresa, quan l’esperit del document, el to i el contingut del mateix és avergonyant, retrograd, moralista,etc..

No cal avançar gaire en la lectura del text per veure quin to tindrà, ja que a la introducció del text ja es poden llegir coses com aquestes:

"queremos ofrecer una palabra de orientación y discernimiento ante determinados planteamientos doctrinales, extendidos dentro de la Iglesia, y que han encontrado una difundida acogida también en España, perturbando la vida eclesial y la fe de los sencillos"

"El anuncio del Evangelio será mediocre mientras pervivan y se propaguen enseñanzas que dañan la unidad e integridad de la fe, la comunión de la Iglesia y proyecten dudas y ambigüedades respecto a la vida cristiana"

La veritat és que se’ls hi hauria de caure la cara de vergonya tot fent aquestes afirmacions. El text va fent un repàs del que ells creuen que els cristians hauríem de tenir clar, de les seguretats teològiques i de la vertadera revelació.

Tot això, evidentment, ho fan tot despreciant qualsevol moviment crític amb el tarannà de la jerarquia eclesiàstica (que gràcies a Déu, no és en la que tots i totes ens hi sentim representats)..

Des d’aquest, el nostre blog, vull denunciar aquesta jerarquia que es creu en la possessió de la veritat absoluta, amb la qual no es pot discrepar, perquè si no vas directament a l’infern.

Vull denunciar, la imatge que es dóna d’església, el discurs obscur, repressor i poc alliberador. Hem de recordar que el missatge evangèlic, és un missatge alegre, esperançador, lliure, solidari, respectuós, plural... (totes aquestes paraules que a la nostra jerarquia no els hi agrada sentir).

Vull denunciar, la utilització del que ells anomenen Paraula de Déu amb finalitats manipulatives, de tal forma que li fan dir a l’evangeli, allò que vol ser una paraula d’amor.

Vull denunciar, que es dirigeixin constantment, al que ells anomenen els senzills. Cap d’ells pot un discurs adreçat als senzills, no s’han vist com vesteixen, com actuen, quins discursos empren... Per parlar dels senzills, s’ha d’estar amb ells!!!(què s’han cregut).

Vull denunciar, que l’única prioritat que tenen en aquest segle és defensar la doctrina moral (com així diuen), el que s’hauria de prioritzar, i treballar ben a fons és la justícia social, la solidaritat, el diàleg interreligiós, la pau al món, l’amor entre les persones... que aquest és el vertader missatge de l’evangeli.

Per altra banda, vull felicitar a tots aquells moviments que ens ajuden a profunditzar en la fe, qüestionant, reflexionant (moviment de cristians i cristianes de base, moviments obrers, comunitats religioses, capellans de diòcesi, algun que altra bisbe i teòleg, les dones..)tot allò que se’ns ha transmès tradicionalment.

Ja per acabar, dir que em dol, la imatge que es dóna d’església, perquè jo em crec l’església i em crec el missatge de Jesús.

Penso que no tots poden dir el mateix (oi, bisbes de la conferència episcopal espanyola)

una abraçada i BONA PASQUA

manel

Estic flipant!!!

hem tornat de vacances. Quin lloc més meravellós!!

Realment el País Basc és un lloc atraient. Quins contrastos de verds, quanta natura. Bé, hi tornarem...

Però, després de tots aquest dies fora, quan tornes, poses la televisió i comences a sentir les notícies tan "agradables"que passen al nostre país.

No puc, no aturar-me a dues notícies, que com a educador social, em deixen una mica esmaperdut, pel que fa a alguns dels joves actuals.

Primera notícia: no recordo a quina població, tres nois apallissen desmesuradament a un home senegalès. A aquest home l'han d'ingressar amb diferents contusions al cos i amb un ull que no sap si tornarà a funcionar.

Aquests joves, estan tranquilament al carrer, això sí, amb càrrecs. Un d'ells tenia vàries causes pendents.

L'home senegalès continua a l'hospital, amb por de tornar a sortir al carrer.

Segona notícia: Tampoc recordo la població (però crec que no és l'important), quatre joves posen un coctel molotov al cotxe de la directora del seu institut. El cotxe cremat i els joves a presó.

Algunes reflexions:

:: com funciona la justícia???

Uns joves després d'apallissar a un home, al carrer amb càrrecs; d'altres posant un coctel molotov al cotxe, a presó...

:: La veritat és que entren ganes de dir: "que paren este mundo que yo me bajo"..

:: Però, com a educador, haig de pensar, que l'administració ha de dotar de recursos als ajuntaments, a les entitats socials, a les associacions, de recursos per tal de poder treballar amb qualitat amb aquests adolescents i joves que descontents amb la vida, han de buscar una manera de lluitar contra ella.

Sento, que la situació no és gaire fàcil; que s'han de posar molts mecanismes en marxa per tal que certes actituds racistes, violentes vagin disminuint i eliminant-se...

Vaja, avui ha sortit un post una mica així, però és que no és gaire esperançant el que passa pel món...

una abraçada

manel

 

que marxem de vacances

Ja arriba setmana santa!!!!

i això vol dir que comencen les nostres vacances (de la meva parella i meves) i per descomptat, de molta altra gent. Sembla mentida, però les necessito un munt. I és que la nostra feina desgasta una mica.

Totes les persones que conec, que es mouen en el treball dins l’acció social, tenen unes ganes immenses de fer vacances. Si bé és veritat que aquesta feina la fem perquè ens agrada, ens sentim VOCACIONATS, i volem crear un món amb les mateixes oportunitats per a tothom, també és un tipus de feina que desgasta molt a nivell psicològic i físic.

Però ara, arriben les tan desitjades vacances i ens donaran la oportunitat de poder carregar piles de nou, de cara a l’últim trimestre i de cara al casal d’estiu.

Bé, al que anava, aquestes vacances, tot i que jo no sóc gaire de mourem, anirem a navarra. En concret a la gran població de lesaka, a tocar del país basc. És una zona que ens va aconsellar una amiga nostra i anem amb moltes ganes. I és que el nord té un encant especial: el verd, els passejos de faigs, la pluja, el fred... No sé tot plegat, em resulta molt atraient.

Espero que l’estada aquests dies a navarra ens ajudin a recuperar forces, perquè els nois i nois amb els que treballem ens necessiten al cent per cent.

... un dia explicaré coses de la feina... que no tenen cap mena de desperdici.

De moment fins aquí, la meva reincorporació al món del blog.

Ens veiem després de vacances

una forta abraçada

de les bones persones que et trobes a la vida

Ahir, i no em pregunteu per què, em vaig aixecar amb un bon pensament. Em vaig mirar al mirall i em va venir al cap totes aquelles persones que han representat o estan representant quelcom d'important a la meva vida. La Mònica i d'altres persones els anomenen els nostres angelets (i no els hi falta raó).
Després vaig anar cap a la Mercè. Per cert, quines festes més boniques, i quina de gent que hi ha al món. De normal, ja n'hi ha de gent per barcelona, però per festes, déu n'hi do...
Doncs bé, ja al concert de Kairoi (un grup de música d'inspiració cristiana), em vaig trobar una persona que, sincerament, m'estimo moltíssim. Va ser una alegria trobar-me'l; va ser una alegria, comentar, encara que breument, els últims aconteixement de la meva vida; va ser una immensa alegria, veure en el seu rostre, la seva felicitat i l'acceptació dels passos que es van fent a la vida; va ser una alegria poder compartir la meva felicitat amb la seva, amb la nostra.
Aquest fet em va fer pensar, sens més, en totes les persones que la VIDA em va posant al meu voltant, i que certament, a vegades passen discretament, però a vegades passen deixant emprenta...
Tan sols, vull donar les gràcies a totes aquelles persones que comparteixen aquesta aventura de la vida al meu voltant, i que tant aprecio i estimo. GRÀCIES.

Avui ha estat un post una mica personal i sentimental, però és un blog flexible, amb possibilitat d'escriure qualsevol cosa que em vingui a la ment. Això també el fa interessant.

Un petó i fins el pròxim post.

de nou amb vosaltres!!!

Amb aires renovats, en tot el que es refereix a la meva vida, torno a estar amb tots i totes vosaltres. No sé quina continuïtat tindrà aquesta nova fase.
La veritat és que ara, penso, tinc més facilitats i oportunitats. Tinc adsl...
Aquest missatge tan sols és per informar-vos del meu retorn. En proxims posts ja aniré informant de la meva vida i d'altres reflexions que m'aniràn sorgint.
una forta abraçada a tots i a totes

violència juvenil i crisi d'identitat

Em sento altament sorprès pels aconteixements d'aquests últims dies. A vosaltres no us passa?
Em refereixo a aquestes històries de Berga, de Perpinyà, de l'IES de l'Hospitalet... i d'altres que segurament no ens enterem.

Què ens esta passant? Per què aquestes mostres de violència tan exagerada entre les persones?

Porto dies reflexionant sobre el tema, de fet he buscat bibliografia per documentar-me sobre aquesta temàtica (especialment sobre les bandes juvenils llatinoamericanes). No he acabat trobant res que m'interessés especialment.

No ho entenc. No entenc que la gent pugui gaudir de la violència per la violència. No entenc que sortis al carrer i tinguis ganes de matar algú, de punxar algú, de robar algú, de fer mal algú...

La persona no és dolenta per naturalesa, com hi ha autors que ens han explicat a les nostres classes de pedagogia. La persona es construeix, es socialitza amb el que troba al seu entorn (família, amics/es, barri, escola, mitjans de comunicació social...).

Suposo que deu ser una història de l'adolescència i la crisi d'identitat que comporta. La persona adolescent s'ha de reafirmar en quelcom, habitualment ho fa a través d'un grup. Suposo que ha de ser aquesta la teoria que expliqui la violència que estem vivint aquests darrers dies a casa nostra. Aquests grups s'han de sentir identificats amb la seva cultura, amb el seu grup d'origen,.. I això és conflictiu ja que per a reafirmar-te a tu, has de "sentir-te superior als altres". Aquesta premissa la trobo equivocada. Ja que no cal la violència per a reafirmar-te a tu. O és que qualsevol de nosaltres ha hagut de matar o ser conflictiu en la nostra etapa de l'adolescència?

Oi que no?

A vegades em costa pensar que amb l'educació que podem exercir alguns professionals, podrem fer entendre que així no s'arriba enlloc.

No hem de perdre l'esperança, i fer que tots els agents socials (inclosa la família)puguem acompanyar els adolescents que tenim més aprop a integrar-se/socialitzar-se en aquesta societat en la que estem vivint, com a persones compromeses i transformadores de la realitat (però des del diàleg, d'acord?).

Res més, un pensament que em venia desde feia temps, no gaire aprofundit, ho sento.

un petó

manel

...destapo el meu boli bic...

Bon dia a tots i a totes!!!

Avui m'agradaria compartir amb vosaltres una frase que va escriure en el seu moment Pere Casaldàliga, aquest gran bisbe de la teologia de l'alliberament, lluitador incansable de les persones més pobres del seu país.
Suposo que aquesta experiència és la que el fa escriure això:

"Es tarde, pero es nuestra hora.
Es tarde, pero es el tiempo que tenemos a mano para hacer el futuro.
Es tarde, pero somos nosotros esa hora tardía.
Es tarde, pero es madrugada si insistimos un poco."

És realment al.lucinant!!! Llegiu-la, rellegiu-la, ja en veureu quina grandesa s'amaga dins aquesta petita lectura.

I és que algunes vegades, a la nostra vida, sembla que és tard per a qualsevol cosa, poder degut a que el temps passa molt depressa, poder perquè tenim por a canviar, a millorar, a construir el nostre futur...

Em dona la sensació, que quan es tracta de mirar al futur tot costa una mica, sobretot quan aquest futur esta farcit de novetat. Però l'important de la frase del nostre amic Pere és la insistència per treballar en el present.

Malgrat sembli tard per a fer qualsevol cosa, mai ens ha de frenar per a treballar pel present més immediat.

"Es madrugada si insistimos un poco". Doncs, avui, la invitació que em faig a mi i a vosaltres és que pensem que és de matinada i que queda molt per a treballar. Mans a la feina i a ser persones esperançades en el futur des del present.

Una forta besada a totes i a tots
i gràcies a vosaltres per estar al meu costat.

... i va passar el temps...

Han passat uns quants dies des que vaig escriure l'últim article. Però sembla que va ser ahir. o no!!! Però ara torno a agafar el meu boli i recomenço a escriure.

Han passat un munt de coses al nostre món, des d'aquell dia, entre d'altres coses la notícia que ha commocionat el nostre país: la Letizia esta embarassada. Doncs, amics i amigues meus i meves.
I jo em qüestiono..., com pot ser que facin que s'aturi el món mitjançant aquesta notícia?

El món de la comunicació audiovisual, no funciona bé. Realment no hi ha notícies més importants en el món. No segueixen les guerres, les morts per mala alimentació, la immigració, persones que moren perquè no tenen on viure... (d'aquests exemples que cadascú posi el que li vingui al cap).
És realment trist, tot plegat!!

Les nostres vides també ho són d'importants i no surten a la televisió (gràcies a Déu).
Poder per això existeixen els blogs, per a que tothom estigui al corrent de la vida dels altres.

Penso que ens ho hem de fer mirar, a què li donem importància a la nostra vida, a que cal parar atenció, quina cosa es mereix que li dediquem un segon de la nostra vida...

Em convido a mi mateix i a vosaltres que siguem selectius i li dediquem el nostre temps a les coses que realment importen: la vida de les persones que estan al nostre costat, la nostra família, els companys i companyes de feina, les persones amb les que vivim, etc.

Sens més m'acomiado fins un altre dia.
tapo el meu boli bic i el deixo descansar fins un altre dia.
un petó, una forta abraçada, i molts records a tots aquells i aquelles que em llegiu.
manel

Torno a escriure. Aquest cop en català. I si m'equivoco torno a començar

Agafo el meu boli_bic un altre cop. Sembla mentida però em ve de gust seguir escrivint en aquesta pàgina.

Gràcies a dvd per haver contestat. Ets un sol!!! i per haver-me animat a seguir escrivint al blog.

És curiós el fenomen dels blogs. Pàgines en les que pots escriure sentiments personals, reflexions o altres coses, disposat a que siguin llegides per altres persones, sovint desconegudes. Som una mica rares les persones, no creieu?

S'apropa el cap de setmana. Són aquells dies, que algunes persones utilitzen per a descansar, per a desconnectar. No sempre és així. Aquest cap de setmana, el tinc ple de coses, i no tan sols aquest. L'altre dia mirant l'agenda m'adonava que fins el cap de setmana del 28 i 29 de maig tinc coses. Com a mínim tinc la sort de tenir caps de setmana... això em reconforta.

Encara penso en quin to m'he de dirigir en aquest blog, suposo que ja s'anirà configurant depenent de la inspiració del moment. No patiu, ja l'anirem construint.

Com heu vist, he canviat l'idioma de l'escriptura, i és que em sento més còmode expressant-me en català. És meu idioma matern. Sento que algunes persones que visitin el blog no entenguin el català.

Bé, per avui ho deixo. Comença a ploure. És bonic veure ploure per la finestra de casa. És d'aquelles imatges quotidianes que sempre m'han agradat. Només existeix un problema, que el romanticisme el trenca el fet d'anar a treballar. Acabaré mullant-me.

Us he de dir una cosa: sóc educador social i treballo a Sant Adrià de Besòs, al barri de la Mina. Una feina la mar d'interessant, d'enriquidora, i que no canviaria per a res del món.
Avui parlant amb una persona arribàvem a la conclusió, que no sabríem treballar d'una altra cosa. Deu ser per la intensitat de la nostra feina, pel nostre compromís.

Bé, per avui, m'acomiado, crec que m'hi enganxaré i seguiré escrivint. Gràcies a tots i a totes aquelles persones que fan que cada dia sigui un moment bonic i agradable de relació, d'amistat.

Una forta abraçada

Tanco el meu boli_bic. Aquest cop de color blau.

Bienvenidos a este blog que es de todos y todas

Verdad que hay veces que no se entiende muy bien, por qué hacemos las cosas? Pues esta es una de las cosas que no entiendo de lo que estoy haciendo. Hoy, por casualidad, estava en clase, con mis alumnos y he pensado que estaría bien que ellos y ellas editaran un blog. Así que he decidido probar como se hacía uno. Total que aquí me encuentro escribiendo en mi propio blog, que pretende ser un blog de todos y todas para todos y todas.
No sé si tendré tiempo para escribir, no sé si encontraré espacios, inspiración,... la verdad es que no sé...
Tampoco tengo muy claro que es lo que quiero escribir, pero siento que ya surgirá, no crees?
Este blog tiene que fluir del corazón, debe surgir de allí, se debe escribir como si de un boli bic se tratara.
Espero que me ayudéis con vuestra reflexión, vuestros comentarios, vuestros abrazos...
Hoy lo dejo aquí, ya veremos si sigo escribiendo. Otro día os explicaré quien soy, y que hago.
un fuerte abrazo
hasta luego